Com si d’una veritat inexorable es tractés, els oracles de la resignació volen instal·lar el virus del derrotisme en el conjunt de la ciutadania. Res no pot canviar. El futur només té un camí i és el que ens marquen les noves lleis de la modernitat conservadora en la moral i neoliberal en l’econòmic. Ens dibuixen un futur d’incertesa vital per la manca de drets laborals i l’afebliment radical del model d’estat del benestar. Ens volen fer creure que no hi ha alternativa. Fins i tot ens culpabilitzen per haver fet un ús excessiu dels serveis públics, o d’haver viscut per sobre de les nostres possibilitats. És clar, si ens convencen que som culpables, serà més fàcil que els treballadors assumim aquesta crisi com si d’un càstig diví es tractés. Ens en penedirem i farem propòsit d’esmena. Això sí, acceptant aquesta laboral com a penitència pels nostres pecats.
És clar. Però si aquest és l’objectiu, estan lluny d’assolir-lo. La gent potser té por, però té plena consciència que aquesta reforma laboral que ha imposat el govern de Mariano Rajoy és radicalment contrària als interessos del 99% de la ciutadania i genera un desequilibri brutal entre empresari i treballador.
Gairebé 3.000 comitès d’empresa, un miler d’entitats socials, ajuntaments, entitats d’autònoms, altres sindicats del nostre país i també de la resta d’Europa i del món s’han adherit a la vaga general del 29-M. Tot un clam social contra aquesta reforma laboral injusta i inútil. Tan inútil que el mateix president del govern ja ens ha avançat que no servirà per crear ni un lloc de treball, tot i que l’objectiu teòric era aquest –si no poden adduir ignorància, haurem d’entendre que actuen de mala fe–. També rebutgen la norma un nombre ben representatiu de juristes i acadèmics del món universitari, que des que es va donar a conèixer aquesta contrareforma l’han qualificat, entre d’altres minúcies, d’anticonstitucional, de contrària als principis bàsics de l’Organització Internacional del Treball, de demolidora de trenta anys de lluita democràtica i de fer-nos tornar en molts aspectes a temps obscurs en què les relacions laborals a l’empresa eren de submissió i paternalisme.
Amb l’afegitó que, en els temps que corren, el pare empresari ja ni tan sols fingeix que ens estima i es preocupa pel nostre benestar.
Hi ha veus crítiques que han dit d’aquesta reforma que individualitza les relacions laborals. Tant de bo. El que fa és unilateralitzar-les. El text és un explosiu que dinamita la negociació col·lectiva per deixar el poder absolut en mans de l’empresari, qui, per exemple, argumentant una baixada d’ingressos o vendes –menys beneficis, que no vol pas dir pèrdues– durant dos trimestres consecutius podrà despenjar-se del conveni pactat i rebaixar sous, i al tercer trimestre ja tindrà motius legals suficients per acomiadar qui vulgui. També podrà modificar unilateralment les condicions del lloc de treball, com ara l’horari, la categoria professional i la situació geogràfica, i es podrà escollir entre acceptar-ho o anar al carrer amb 20 dies. És a dir, que el contracte de treball no val res a partir d’ara. El contracte de la teva hipoteca t’arrossegarà fins al final dels teus dies, però el teu contracte laboral ja és paper mullat.
L’omnipotència de l’empresa és tal que supera fins i tot l’administració: els expedients de regulació d’ocupació ja no caldrà que es negociïn ni que siguin acceptats o denegats per l’autoritat laboral. Serà el que l’empresari digui i punt. Però potser un dels punts més greus d’aquesta reforma, en la línia de facilitar i abaratir al màxim l’expulsió de treballadors, és que les absències justificades i les baixes mèdiques siguin motiu d’acomiadament. Així, ja ens estem trobant empresaris sense escrúpols que estan fent l’impensable: acomiadar embarassades i malalts de càncer.
Aquesta no és, en definitiva, una reforma per sortir de la crisi estimulant la creació d’ocupació. Tot el contrari, des del moment en què es reconeix que durant tot el 2012 es destruiran llocs de treball, es reconeix implícitament que el Partit Popular pretén imposar un model social en què uns pocs manen i la majoria acata, en què uns privilegiats tenen accés al benestar i la resta no. El 29 és el dia per dir que no ens resignem.
Salut!
